Melancòlica i irreverent

Protagonitzada per Benicio del Toro i Mia Threapleton, La trama fenicia ha tingut l’estrena mundial a la Secció Oficial del Festival de Canes.

El pes del que és familiar ha estat sempre al cor de la proposta cinematogràfica de Wes Anderson. El director texà va iniciar la seva carrera posant els germans Owen i Luke Wilson davant la càmera a Bottle Rocket. Després, per a la seva tercera pel·lícula, Los Tenenbaum, va elaborar un dels frescos familiars més divertits i emotius del cinema americà. I tot aquell que hagi seguit de prop la trajectòria de l'autor de Moonrise Kingdom sabrà que, projecte a projecte, el cineasta ha anat construint una gran família d'intèrprets, una idea de clan actoral que conforma l'essència andersoniana tant o més que el barroquisme visual i l'accent literari. En aquest sentit, La trama fenicia, amb la seva història centrada en la conflictiva però fèrria relació entre un pare i una filla (interpretats pel ja veterà Benicio del Toro i la jove Mia Threapleton) torna a situar la qüestió familiar al centre de l'imaginari d'Anderson.

Després d'interpretar un artista empresonat en una de les tres històries que conformaven La crónica francesa (del Liberty, Kansas Evening Sun), del Toro encarna a La trama fenicia Zsa-zsa Korda, un tità de les finances que, en la dècada de 1950, somia construir un faraònic projecte d'enginyeria industrial al llarg de la Gran Fenícia Independent Moderna, un país ficcionat situat a la península aràbiga. Tanmateix, el projecte de Korda topa amb dos obstacles. El primer és d'ordre geopolític i té a veure amb els recels que provoquen els deliris de grandesa del magnat a les altes esferes del poder mundial, on s'organitzarà un complot per aturar l'ambició de l'empresari. I després hi ha un altre motiu més emocional. Després de patir un intent d'assassinat al seu avió privat, Korda decideix nomenar la seva única filla (també té nou fills) l'hereva del seu imperi. El problema és que la filla, Leisl, ha ingressat com a novícia en un orde religiós i no acaba de veure amb bons ulls la idea de seguir l'estel vital d'un pare distanciat i irresponsable.

A la qüestió del maneig dels egos i les disfuncions familiars –temes recurrents en el món de Wes–, La trama fenicia hi afegeix un factor existencial que té a veure amb la mortalitat i que origina una interessant vinculació cinèfila. Quan es parla del cinema d'Anderson, sembla impossible no al·ludir a l'humor àcid de Preston Sturges i al desbordament estètic de Federico Fellini (els monumentals escenaris interiors de La trama fenicia podrien rivalitzar amb els de Roma). Però, a la seva nova pel·lícula, el director d'Academia Rushmore sembla tenir entre cella i cella un altre referent, el de la dupla formada pels britànics Michael Powell i Emeric Pressburger. D'una banda, hi hauria el record de Narciso negro i els debats morals als quals s'havia d'enfrontar la monja interpretada per Deborah Kerr. Mentre que, pel que fa als deliris del personatge de Korda amb la mort, caldria recordar la meravellosa A vida o muerte, en què David Niven s'enfrontava a un tribunal celestial que sospesava els seus èxits vitals.                                                                            

Manu Yáñez – fotogramas.es