Una història de vides creuades de quatre personatges en cerca d'una segona oportunitat, en una ciutat sorollosa i multitudinària, on hauran de lluitar per recuperar la fe en ells mateixos i en l'amor.
Crítica:
Quan l'amor pesa més del que allibera
Iván Morales debuta en la direcció cinematogràfica amb Esmorza amb mi (Desayuna conmigo), un drama intimista que explora les relacions humanes des de la vulnerabilitat i les pors dels seus personatges. Adaptació de la seva aclamada obra teatral, la pel·lícula ens submergeix a la vida de quatre personatges que intenten comprendre l'amor, aferrar-se a l'esperança i trobar sentit en un present incert. [...]
La Natàlia (Anna Alarcón) és una mare separada que arrossega les seqüeles d´un amor passat i la pressió d’un futur incert. Després d'un accident, es retroba amb el Salva (Iván Massagué), un home que ha deixat enrere la seva joventut conflictiva per centrar-se a ajudar els altres. Tanmateix, la seva connexió es veu entrellaçada amb la de la Carlota (Marina Salas), que lluita per reconstruir-se després d'una vida d'excessos, i l’Omar (Álvaro Cervantes), un músic atrapat en una crisi creativa i existencial.
Morales l’encerta en allunyar-se del drama social explícit i centrar-se en la dimensió emocional dels personatges. La seva mirada cap a la classe treballadora no es defineix només per la precarietat econòmica, sinó també per la recerca d'afecte i estabilitat. Aquest enfocament aporta autenticitat i ressona amb força. A més, el guió capta amb sensibilitat els alts i baixos de l'amor i les segones oportunitats, sense edulcorar-les ni exagerar-les.
Un dels elements més interessants de la pel·lícula és el tractament de la música. La banda sonora, que fusiona rap, música electrònica d'avantguarda i experimentació, no només acompanya la història, sinó que es converteix en un reflex del caos i la vitalitat dels personatges. Lia Kali, Nara Is Neus i Nora Haddad aporten una identitat sonora única, mentre que la recopilació de temes de l'escena musical local li dona un aire orgànic i vibrant. La música, més que un simple adornament, s'integra en la narrativa com un fil conductor que connecta els personatges amb les seves emocions i amb la ciutat que habiten.
No obstant això, la pel·lícula no és del tot rodona. El seu ritme pausat i el to de vegades excessivament contemplatiu poden fer que alguns moments perdin impacte. A més, la transició del teatre al cinema es percep en certes escenes, on els diàlegs sostenen millor la història que la posada en escena, que de vegades és estàtica o reiterativa.
Per què veure-la?
Tot i això, el repartiment eleva la pel·lícula. Anna Alarcón i fins i tot Oriol Pla com a secundari, ofereixen una interpretació plena de matisos, i la química entre els personatges és palpable. Destaquen especialment les dinàmiques entre la Natàlia i el Salva, que construeixen una connexió creïble i commovedora. En resum, Esmorza amb mi és una pel·lícula sincera i emotiva, que reflexiona sobre l'amor, la incertesa i la necessitat de trobar alguna cosa (o algú) a qui aferrar-se. Encara que el seu ritme irregular i la seva estètica teatral li poden restar impacte, la seva potent banda sonora i la seva capacitat de generar empatia la converteixen en una proposta que, sense ser rodona, mereix ser vista.