A les darreres imatges d'Alpha de Julia Ducournau hi ha una tempesta de sorra que tot ho dilueix. El vent bufa al pati d'una casa i tot queda diluït, els cossos es dissolen i van a parar al no-res. Julia Ducournau ens va mostrar a Titane com la carn es transformava en una altra cosa metàl·lica, com allò humà estava en vies de desaparició i de mutació al món actual. A Alpha, la cineasta va a un altre temps, potser a un temps originari que situa als anys noranta, a l'època de la sida. La mare d’una nena anomenada Alpha pateix perquè a la seva filla algú li ha tatuat amb una agulla hipodèrmica, possiblement contaminada, la lletra A. La mare és infermera i és una de les germanes d’una família àrab. La nena comença a sagnar i tot sembla indicar que en un temps en el qual un virus tot ho destrueix, la lletra Alpha pot ser el principi d’un final. A l'entorn familiar apareix l’Amín, el germà que ha estat amagat i a qui l'heroïna ha anat consumint. El virus també s'ha apoderat del seu cos i quan el germà reapareix, es converteix en un ésser demoníac que captura la noia. L’Alpha té tretze anys i viu totes les pors pròpies de l'adolescència, ha començat a despertar la seva sexualitat, el seu cos s'ha transformat, però l'angoixa la porta per un estrany laberint visual. La cineasta ens parla d'un temps concret en què l'heroïna conduïa a la mort i en què la sida creava un pànic generalitzat cap a la contaminació i la propagació de la malaltia. La cineasta recrea aquest passat, però ho fa des d'un temps post-covid en què el virus va tornar a posar la biopolítica al centre de tot. La cineasta parla d'una por social i de l'ostracisme de les víctimes, però ho fa transitant cap a la fantasia com a forma per crear metàfores d'una por que no és el pànic de l'espectador davant de la pantalla, sinó la por compartida cap a la presència de la malaltia al cos.

Julia Ducournau ens torna a parlar de la crisi d’allò  que és humà, de les seves mutacions. Mentre a Titane encara hi havia una creença en la idea de la nova carn heretada de David Cronenberg, en aquesta nova pel·lícula Julia Ducournau parla de com el cos atrapat pel virus es converteix en una altra cosa. Una de les imatges més boniques de la pel·lícula ens mostra com els cossos malalts s'han anat transformant en cossos de marbre que descansen en les unitats de cures intensives de l'hospital. La cineasta finalitza donant forma a una certa idea de petrificació de la carn, transformant-la en marbre. Alguna cosa acaba devorant la carn, la transforma per tornar-la a la terra. L'única cosa que queda només és pols. Alpha no és cap deliri, sinó una pel·lícula important d'una cineasta que no para de buscar noves maneres per pensar i representar el cos.                                                 

Àngel Quintana – caimanediciones.es