L’Alicia i el Gonzalo, una parella de classe mitjana, es troben amb l'oportunitat de matricular el seu fill Fer a un col·legi laic d'elit. Per als pares suposa treure el cap a la classe alta, noves amistats, ingressos més alts, avantatges incomptables. Diuen que ho fan pel seu fill. En aquesta meravellosa contradicció entre les pors i els principis morals, les aspiracions de la parella s'emportaran el que, fins aleshores, creien inqüestionable.
Crítica:
La sàtira àcida de la cultura aspiracional que diverteix al Festival de Màlaga
La nova comèdia de Víctor García León porta una família de classe mitjana a fer tot el possible per pujar en l'escala social.
A l'ADN de la societat espanyola hi ha una forta presència de la cultura aspiracional, d'aquest estirar més el braç que la màniga de moltes famílies de classe mitjana que han intentat aparentar un estatus econòmic i social més alt del que els correspon. Aquest tipus de persones han estat satiritzades una vegada i una altra, i tornen a ser-ho a Altas capacidades, una comèdia de Víctor García León presentada al Festival de Màlaga.
L’Alicia i el Gonzalo troben l'oportunitat de treure el seu fill de l’escola pública i traslladar-lo a una de privada. Aquest canvi suposaria per a ells mostrar-se en entorns de l'elit i fer-se amb les famílies més poderoses i influents. Encara que diuen que ho fan tot pel seu fill, les seves aspiracions són unes altres de molt diferents.
El matrimoni, interpretat per Marián Álvarez (La Unidad) i Israel Elejalde (Madres paralelas), travessa una cadena de situacions vergonyoses per intentar integrar-se entre la classe alta. Moments que fan passar una bona estona a l'espectador, tot i que de vegades s'estiren en excés, trencant amb el ritme que proposa la pel·lícula.
Altas capacidades aconsegueix retratar la hipocresia d'una elit que predica certs valors però fa tot el possible, fins i tot anar en contra d'aquests, per tal de mantenir la seva posició. En aquest sentit, el cap del Gonzalo, interpretat per Juan Diego Botto (Historias del Kronen), és una sàtira perfecta d'aquest tipus de superior superb que només s'acosta als seus empleats si té algun interès concret.
No es pot passar per alt que, a més de la sàtira de l’estirar més el braç que la màniga espanyol, també hi ha una forta crítica cap al sistema educatiu i a l'elitisme d'ensenyament privat, present des del principi fins al final a tota la pel·lícula. En definitiva, encara que Altas capacidades no sigui la comèdia definitiva, sí que és una bona opció per divertir-se i reflexionar sobre algunes conductes de la nostra societat.