Després d'una pèrdua devastadora, el príncep Vlad II, comte Dràcula (Caleb Landy Jones), renuncia a Déu i és maleït a la vida eterna, condemnat a vagar solitari al llarg dels segles. Aquest és el relat sobre la història d'amor mai explicada de l'infame vampir, que desafiarà el destí i la mortalitat a la recerca del seu amor perdut.
Crítica:
Luc Besson presenta la versió més romàntica del clàssic de Bram Stoker
Amb un ritme modern i un elenc de luxe que inclou Caleb Landry Jones i Christoph Waltz, aquesta versió privilegia el relat d'amor a través del temps per sobre de la clàssica història de vampirs.
Amb Drácula (Dracula: A Love Tale. 2025) Luc Besson reinventa el clàssic de Bram Stoker amb una versió que ressalta el romanç etern del comte Dràcula, amb el suport d’un elenc destacat i una atmosfera acurada que modernitza aquesta història immortal.
Cada cop que s'explica la història del comte Dràcula, sorgeixen múltiples perspectives: la història clàssica i literària basada en la novel·la de Bram Stoker; la figura històrica de Vlad l'Empalador, inspiració per al personatge fictici, Vlad III de Valaquia, conegut per la seva brutalitat; el simbolisme del vampir com a metàfora de temors socials, la sexualitat, la mortalitat i la por a allò desconegut; així com el context històric i polític que reflecteix les tensions de l'època, incloent-hi la por a la invasió o l'estranger. I, en aquesta versió, l’enfocament més important és el costat romàntic i tràgic d’un personatge amb sentiments profunds i una història d’amor etern.
Luc Besson (El quinto elemento, 1997; Lucy, 2014) no se centra en els elements clàssics de les històries de vampirs -encara que hi són presents- sinó que aprofundeix en l'aspecte romàntic entre el comte Dràcula (Caleb Landry Jones: Get Out, 2017; Nitram, 2021) i la seva estimada Elisabetta / Mina Murray (Zoë Bleu: The Bling Ring, 2013; Signs of Love, 2022), que es converteix en el motor principal de la narració. El personatge de Van Helsing, interpretat pel sempre brillant Christoph Waltz (Django sin cadenas, 2012; Bastardos sin gloria, 2009), actua com a contrapunt, equilibrant la tensió i la violència en tot moment.
El disseny de producció i l'estètica de l'època estan totalment d'acord amb el període retratat. Potser la fotografia no destaca gaire i resulta una mica convencional, però tot això queda en segon pla gràcies a la banda sonora composta pel mestre Danny Elfman (Batman, 1989; Big Fish, 2003), que aconsegueix submergir l'espectador en la història i es converteix en un distintiu de gran qualitat.
Quan sembla que ja no es pot fer res de nou amb els clàssics, aquest tipus de versions revitalitzen històries que han estat explicades una vegada i una altra. No s'ha d'oblidar mai que sempre hi ha un públic nou amb ànsies d'endinsar-se en un món fantàstic que transcendeix el cinema, la literatura, la música i el teatre. Aquesta història ha sobreviscut més de cent anys i ens deixa la reflexió que, potser, és l'amor a l'art allò que viurà per sempre, encara que intentin destruir-lo.
