El motorista professional Edu té una última oportunitat de l'Eli, cap de l'equip Aspar Team a Moto2, amb la condició que el seu pare, Antonio Belardi, pilot retirat després d'un tràgic accident, sigui el seu entrenador. Tot i el ressentiment cap al seu progenitor, l’Edu accepta, enfrontant-se a un estricte règim d'entrenament que exclou distraccions com l'amor. Tanmateix, l'aparició de la Luna, una veïna tatuadora, complicarà el seu camí cap a l'èxit.
Crítica:
L'ascens de The Rocket
Edu Serra és un jove pilot de motos, agressiu i passional, que busca una oportunitat per triomfar als circuits mentre treballa de repartidor a Barcelona. L'ocasió li arribarà quan és sol·licitat per fer una prova a l'equip de Moto 2 Aspar Team dirigit per Eli Guzmán. El noi té potencial però l'Eli considera que l'únic que el podrà preparar és Antonio Belardi, sis vegades campió del món. El gran obstacle és que l'Antonio és el pare de l'Edu i entre tots dos hi ha alguna cosa més que recel i rebuig, perquè molts anys enrere l'Antonio va abandonar l'Edu i la seva mare a causa d'un trauma que va viure quan pilotava.
Ambiciosa i lloable incursió del cinema espanyol al món del motociclisme en coproducció amb el Regne Unit i Itàlia. Ídolos presenta una història de redempció força clàssica, a la seva manera previsible, però el desenvolupament de la qual resulta convincent i entretingut i, encara que el conjunt resulti una mica de pel·lícula, s'allunya per qualitat d'altres pel·lícules amb joves motards, a l'estil 3 metros sobre el cielo, protagonitzada per Mario Casas, per posar un exemple proper. Aquí, que la història tracti del motociclisme professional aporta un distinció especial, més seriosa en els conflictes, la qual cosa no treu que el protagonista, el “petit” Óscar Casas, llueixi igualment maneres hormonals, musculets que busquen enlluernar les dones o una vehemència de caràcter de vegades força exagerada, sens dubte per transmetre l’estira-i-arronsa entre el dolentot que dirigeix les seves maneres i el bon cor amagat al seu interior.
Sens dubte, del millor d'Ídolos és com el director britànic Mat Whitecross trasllada a la pantalla l'ambient de les carreres, la tensió i el soroll ensordidor, amb preses magnífiques plenes de ritme, gràcies a un muntatge molt acurat entre els plans generals i els del seguiment dels pilots que aporta molta veracitat del que passa a peu de pista. L'espectacle atrapa i hi ha moments de vibració competitiva que no han d’envejar gens l'aclamada pel·lícula F1. Per part seva, el guió d'Inma Cánovas, Jordi Gasull, Ricky Roxburgh destaca sobretot en el seu enfocament positiu sobre les relacions humanes i en la contenció a l'hora de marcar la difícil relació paternofilal entre entrenador i pilot, amb les seves justes crisis, els seus retrets o la humilitat necessària per iniciar el camí de la reconciliació. En aquest sentit, el perdó, també en diferents àmbits –propi i aliè–, té en el relat efecte detonant. Potser la concessió més gran de la història per al públic juvenil és l'acaramel·lament adolescent d'algunes seqüències d'amor, encara que pel que fa a la resta també estiguin perfectament estudiades per no trencar el clima dramàtic del conjunt.
Quant a l'aparell interpretatiu, destaca sens dubte el treball de l'actor italià Claudio Santamaria (Nuestros mejores años) amb una composició molt convincent del pare-entrenador, que també ha de bregar amb els seus traumes personals, mentre que secundaris com Enrique Arce (La casa de papel) o Ana Mena (Bienvenidos a Edén) acompanyen amb desimboltura els protagonistes. I té la seva gràcia l'aparició a la trama de pilots reals com Jorge Martínez Aspar o el mateix Marc Márquez, encarnant-se a si mateixos.