16/05/2025 - CANES 2025: La novetat de Fatih Akin és un captivador relat de pas a l'adultesa entrellaçat amb el final del règim nazi, a través dels ulls d'un nen que arriba a l'adolescència

En la seva estrena mundial a la secció Cannes Première del Festival de Canes d'aquest any, Amrum marca un sòlid capítol en la filmografia del guanyador de l'Ós d'Or el 2004, Fatih Akin. En aquesta ocasió, el director nascut a Hamburg coescriu i dirigeix ​​un drama iniciàtic profundament personal i amb ressonàncies històriques. Escrita en col·laboració amb el veterà guionista Hark Bohm i basada en les experiències d'infància del mateix Bohm, la pel·lícula es desenvolupa a l'illa alemanya d'Amrum durant les turbulentes darreres setmanes de la Segona Guerra Mundial.

A la solitària illa fuetejada pel vent, el Nanning (un magnètic Jasper Billerbeck), de 12 anys, es mou per la bellesa agresta del seu entorn amb una determinació molt superior a la que correspondria a la seva edat. Caça foques en aigües tempestuoses, pesca a la llum de la lluna i treballa la terra per ajudar la seva mare, Hille (Laura Tonke), a alimentar la família mentre la guerra s'ensorra al seu voltant. Tot i l'austeritat, la vida a l'illa conserva un aire d'innocència, fins i tot d'esplendor. No obstant això, a mesura que s'acosta la victòria aliada, els nostres protagonistes intueixen que les coses mai no tornaran a ser com abans.

Billerbeck, en el seu primer paper important, és una autèntica revelació, aportant al Nanning la barreja perfecta d'honestedat, obstinació i vitalitat, captant la gamma emocional sense filtres d'un noi relegat a un món marcat per la supervivència, l'ambigüitat moral i la traïció. Tonke està igual de convincent, oferint un retrat matisat d'una mare que s'enfronta a la pèrdua i la desesperació. El repartiment secundari afegeix profunditat i complexitat: per exemple, Lars Jessen, en un paper menor però essencial, resulta esgarrifós com l'avi Arjan (un nazi lleial fins al final), símbol de la persistència de la ideologia molt després de la derrota.

La fotografia de Karl Walter Lindenlaub s'inclina cap a tons freds, predominantment blaus, que reflecteixen la temperatura emocional de la història. De vegades clar i serè, d’altres amenaçador i ennuvolat, el cel es converteix en un subtil indicador de la tensió i l'aïllament de l'illa. La càmera s'atura a platges desolades i camps erms, creant una atmosfera de bellesa dominada per l'horror. Aquesta puresa, més descarnada que sentimental, és probablement un dels èxits més sorprenents de la pel·lícula.

Akin i Bohm construeixen un escenari ple de tensió dramàtica: el col·lapse de l'Alemanya nazi, la promesa incerta de llibertat de la postguerra i les dificultats que passa un nen que es veu obligat a créixer entre les dues coses. Dins aquest microcosmos, Amrum no només explora la pèrdua de la innocència, sinó també la redefinició de la moralitat en temps de col·lapse. Es tracta d’una història de supervivència, que aborda la dificultat d'enfrontar-se a veritats incòmodes i de créixer envoltat de silenci i complicitat.

Altres contribucions tècniques eleven la narració sense sobrecarregar-la. El disseny de producció de Seth Turner és sobri però envolupant, mentre que el treball de so de Joern Martens realça subtilment les textures de la vida a l'illa. La delicada banda sonora instrumental de Stefan “Hainbach” Götsch mai no resulta intrusiva; no romantitza els problemes, sinó que sempre es manté en sintonia amb la crua sensibilitat de la pel·lícula.

En conjunt, la pel·lícula d'Akin és un relat sincer i visualment captivador. Pot ser que no ofereixi respostes fàcils, però tampoc no les necessita. La seva força està en la seva honestedat, la seva mirada indestructible i la forma poètica en què capta el fràgil espai entre la joventut i la ideologia, la natura i la violència, la memòria i la història.  

Davide Abbatescianni – cineuropa.org