Crítica de "Las ciegas hormigas": La impertorbable obstinació dels desheretats

A través d'una posada en escena aspra, la tempesta s'alça com el primer tirà d'un relat on la misèria desencadena la despietada contesa entre veïns famolencs, colpeja l'equilibri familiar i mobilitza el setge implacable de la Guàrdia Civil.

En el seu tercer llargmetratge, Las ciegas hormigas (2024) —basat a la monumental novel·la den Ramiro Pinilla—, l’Igor Legarreta dibuixa una costa basca del 1930 asfixiada per la humitat, el carbó i el fred calador.   

El drama rural esclata quan un vaixell de transport de carbó anglès encalla a la costa basca per la fúria d'un vendaval. Per al patriarca de la família Jáuregui, en Sabas (Urko Olazábal), aquest carregament atrapat a les "tripes negres" del vaixell no opera com un mer cop de fortuna, sinó com una oportunitat vital i obsessiva que exposa els ressorts d'un ecosistema darwinià: una carrera va contrarel·lar davant les pèssimes condicions disposats a arrabassar-se el botí i la constant amenaça del tinent García (Carlos Santos).

En Legarreta maneja amb pols ferma la tensió moral i física d'un clan que no opera només com un refugi afectiu —sinó també com un espai de fricció i interessos contraposats—. Davant la tirania utilitària del pare, que redueix el carregament de carbó a un imperatiu pràctic per a la supervivència del grup, els fills orbiten des dels seus propis interessos particulars. És en Fermín —el fill reclòs, l'inadaptat crònic— qui sorprèn en abandonar el tancament per recolzar el pare sense objeccions, mentre el petit Ismael contempla el naufragi amb la fascinació de qui vol aprendre a desxifrar les lleis del món adult.

La crueltat, en una de les seves màximes expressions, es manifesta quan la tragèdia copeja de manera fulminant. En aquesta col·lisió insuportable, la mort sobtada xoca de cara amb la urgència econòmica den Sabas, prioritzant l'ocultació del botí i el silenci còmplice, per sobre de l'esquinçament i les exigències de dol de la mare, la Josefa (Itziar Ituño). Una col·lisió ètica que encapsula la seva frase lapidària: “La baralla contra la mort, no la podràs guanyar”. El resum perfecte d'una condemna a l'estil d'en Sísif: la tragèdia d'uns desheretats reduïts a la maquinària de la supervivència crua i real.

El pols dialèctic entre en Sabas i el tinent García exposa a la mirada de Legarreta els mecanismes íntims de la servitud de classe. Un desafiament entre la supervivència desesperada dels anys 30 i la rigidesa de la llei burgesa, que culmina en un diàleg esmolat: en Sabas recorda al García la seva condició de classe —“Tu ets com nosaltres, però defenses els teus amos”—, obtenint una resposta tan lúcida com desoladora: “I els teus El cineasta segella així una condemna que atrapa els desheretats no només a la seva misèria material —el carbó no és seu, té amo—, sinó a la tràgica contradicció d'assumir com a pròpia la lògica implacable del capital que els devora i l'autoritat que la perpetua.

Passada la tempesta arriba la calma. L'enterrament s'erigeix ​​com l'espai d'una treva insòlita on els conflictes queden aparcats: els veïns, enemics ahir, desfilen en silenci acompanyant la família en el seu dol. El ritual funerari actua com un mecanisme atàvic de cohesió on fins i tot el mateix tinent García se sotmet al dictat del dol col·lectiu, reconeixent subtilment la seva pertinença a la comunitat, encara que el seu rol institucional l'obligui a custodiar i restaurar l'ordre establert.

El film de Legarreta rebutja qualsevol falsa promesa d'alliberament per tancar-se sobre una profunda càrrega amarga: la constatació que Ismael no hereta del pare un horitzó de fuita, sinó la victòria indiscutible del sistema. Una cloenda lúcida que exposa el relleu generacional no com un triomf, sinó com l'assumpció cega d'una roda de molí disposada a continuar devorant els desheretats.

Alessandra Pighi - escribiendocine.com