20/02/2024 - BERLINALE 2024: El segon llarg d'Antonella Sudasassi Furniss és un crit alliberador que uneix diferents generacions de dones sufocades per les limitacions del patriarcat

Memorias de un cuerpo que arde, la nova pel·lícula d'Antonella Sudasassi Furniss, que s'ha estrenat a nivell mundial a la secció Panorama de la 74a Berlinale, és la manera que té la cineasta de reprendre el discurs que va iniciar amb el seu primer llargmetratge, El despertar de las hormigas, que també va estar seleccionat per a Berlín el 2019. A les dues pel·lícules, la directora explora els límits i tabús —especialment a l’Amèrica Llatina i als països llatins en general— que empresonen les dones i els impedeixen expressar amb claredat els seus desitjos i aspiracions més profunds. Després d'una primera pel·lícula en què la directora costa-riquenya es va centrar en un personatge concret que lluitava contra la pressió de tenir un tercer fill —preferiblement home—, a Memorias de un cuerpo que arde es proposa donar veu a un trio de dones d’uns setanta anys que parlen —per primera vegada a la seva vida— en públic sobre la seva relació amb la sexualitat i els seus cossos en un context masclista i repressiu.

La directora retrata una mena de conversa fictícia que li hauria agradat mantenir amb les seves àvies, amb les quals mai no es va atrevir a parlar de temes íntims. El principal repte del projecte no és altre que donar vida a una sèrie de paraules que han estat tancades durant massa temps i que l’Ana, la Patricia i la Mayela es van atrevir a confiar-li a la cineasta sense revelar el seu veritable jo. Es tracta d'una mesura de precaució que, per fi, els ha permès parlar d’elles mateixes sense tabús i lliures de la pressió social imposada al seu sexe. Com explica una de les protagonistes de forma alliberada i sincera, “ha estat realment difícil desaprendre tot el que ens han ensenyat sobre ser dona per poder ser un ésser humà més, com qualsevol altre”.

És l'actriu Sol Carballo qui encarna aquestes tres veus en la història actual, i tot això alhora que deambula per un espai domèstic que ha passat de ser una presó a un refugi on poder viure una segona joventut, per fi lliure de construccions socials i tabús. La pel·lícula mostra les diferents fases de la vida de les protagonistes, les seves històries sinceres i plenes de dolor (d'ambicions sufocades, violència domèstica i abusos a una edat primerenca), i ho fa entrellaçant tant el passat i el present com veus i imatges. "El temps és una bombolla, no és lineal", insisteix una de les veus narradores, com per recordar-nos que també els records formen part del present, un present etern que està en constant transformació. Lluny de resultar pessimista, Memorias de un cuerpo que arde és una pel·lícula sorprenentment plena d'humor que revela la cara oculta d'una societat que no ha donat —i segueix sense donar— gaire a les dones, una societat que s'ha mantingut fins ara en un estat de total ignorància sobre tot el que està relacionat amb la sexualitat. Es tracta d'una forma subtil però incessant de repressió, un mètode que, tanmateix, no ha aconseguit apagar el foc que encara crema en els cossos i els cors d'aquestes tres dones. "Caldria un bomber per apagar el foc que hi ha dins meu", insisteix somrient una d’elles.

Les veus que habiten aquesta pel·lícula són intel·ligents, resilients i increïblement sinceres, i ens demostren que mai no és massa tard per reinventar-nos i reprendre per fi les regnes del nostre destí. Les darreres paraules pronunciades per una d'aquestes protagonistes són, si més no, profètiques: “És el millor període de la meva vida perquè sóc totalment lliure”. L’Ana, la Patricia i la Mayela estan immensament orgulloses de poder donar per fi la seva pròpia versió dels fets i constitueixen la prova vivent que l'edat no és res més que una altra construcció social de la qual es neguen a ser presoneres mai més.     

Giorgia Del Don – cineuropa.org