La benvinguda normalitat d'un film sobre Jordi Pujol

Parenostre vol oferir un retrat introspectiu d'una figura que acaba desbaratant el seu propi llegat històric.

La pel·lícula sobre Jordi Pujol escrita per Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga respon a la voluntat de fer un cinema polític propi abans que te'l facin els altres. Parenostre se centra en com la publicació l'any 2014 a El Mundo de la notícia sobre els comptes de la família Pujol a Andorra va alterar la imatge pública de qui va ser president de la Generalitat. El film pretén donar una visió de conjunt del cas, sense oblidar el paper de les clavegueres de l'estat espanyol en l'assumpte, però des de la perspectiva del protagonista i el seu entorn. Més propera al drama de cambra familiar que al fresc històric, un dels grans encerts de Parenostre rau en la tria de Josep Maria Pou com a protagonista. L'actor no s'assembla a Pujol, i no se'n força la caracterització. D'aquesta manera s'evita l'efecte Polònia –és a dir, caure en la caricatura del personatge– per apropar-se a la meditació tràgica al voltant de com un líder pot acabar dinamitant el seu propi llegat.

El film entronca amb una tradició europea, sobretot italiana, de Marco Bellocchio a Paolo Sorrentino, d'un cinema polític que aborda els seus protagonistes des d'un vessant més introspectiu i psicològic. Però no acaba de trobar l'equilibri de to entre un cert respecte a la figura històrica de Pujol i la visió més propera a la farsa dels actes d'alguns dels fills. Ni tampoc entre el retrat del present i el ressò del passat a través d'uns flash-backs en excés telefílmics. Sobre el paper, l'opció de fer un film d'interiors resulta remarcable. Però el resultat queda malmès per un acabat estètic de regust digital un pèl pobre. Tot i això, Parenostre s'inscriu en aquest moment feliç d'un cinema català que creu en la seva pròpia normalitat, en aquest cas des de la convicció que la proposta arribarà a un públic ampli i atiarà la conversa sobre quina és la petjada de Jordi Pujol en la nostra història recent.

Eulàlia Iglesias - ara.cat