Carlo Padial ('Pizza Movies'): "Els còmics són com músics i jo només em dedico a afinar-los"

La seva nova pel·lícula, protagonitzada per Judit Martín i Berto Romero, competeix per la Biznaga d'Or en el 29 Festival de Màlaga mirant-se en l'humor i el ‘mumblecore’

Una crítica cultural, farta de la precarietat del sector, decideix obrir una pizzeria. Sense agradar-li la pizza i sense tenir gens d'experiència en la restauració. Amb aquesta premissa, escalada fins al ridícul i l'absurditat, el director Carlo Padial posa en marxa el dispositiu del seu cinquè llargmetratge, una Pizza Movies que es presenta aquests dies a concurs al 29 Festival de Màlaga. Protagonitzada per Berto Romero i Judit Martín, i escrita pel mateix Padial, juntament amb Desirée de Fez i Carlos de Diego, la pel·lícula s'entén com un exercici d'autoficció paròdica en el qual, des d'una situació real i personal, el realitzador dibuixa, a pura riallada, una pantomima. "En essència, és una comèdia romàntica (...). La comèdia és la il·lustració de la fantasia [de Desirée]. Per sota d'aquesta fantasia, serveix com a faula molt bonica sobre el moment que estem vivint com a generació", ens va explicar Padial, acompanyat de la seva parella de protagonistes i al seu pas pel set de Kinótico en el certamen andalús, patrocinat per Repsol.

"No calia fer un retrat, se'm va dir per activa i per passiva. No calia fer una imitació ni molt menys. Em vaig agarrar a alguna cosa, a l'intangible i a l'essència de Desi [de Fez], que és el que em venia bé a mi i el que tinc en comú amb ella. Ella té una manera de ser molt hipnòtica, i em vaig agarrar a aquest concepte que és superabstracte però em va servir”, va explicar Martín, històrica còmica de l'elenc del programa de sàtira política Polònia i aquí alter ego de la guionista. Al seu costat, el també còmic Berto Romero va aprofundir en el seu retrat del Padial ficcionat: "Els conec molt a tots dos. Ja he treballat amb Carlo [Padial] en molts projectes i és víric. Hi ha una certa classe de còmics que són vírics, i que acabes imitant-los sense voler. Li passa als grans. Al mateix Noguera. Carlo et va parlant, molt baixet, i et sents com una cobra. Ell et va tocant la flauta. No l'imites i, de fet, intentar seguir sent tu mateix", va fer broma l'actor, que ja va treballar a les ordres del director a Algo muy gordo (2017).

Preguntats sobre els processos, en una pel·lícula que va des del costumisme fins al paroxisme, els intèrprets van parlar del procés semblant a la hipnosi en què els va submergir el director. "Fèiem assajos d'àudio, ningú no ho entenia. Ens gravava. (...) Fa un temps que he tornat, però quan estava rodant amb Carlo pensava constantment que mai més podria rodar de la manera tradicional. M'ha incapacitat per rodar d'una altra manera", va apuntar Romero, abans de seguir. "Entres en aquest estrany joc i creativament és increïble (...). Som tan inconscients i estem tan acostumats a aquest maltractament artístic, a obeir... i a la primera va néixer el ritme. Ella i jo ens vam començar a comunicar, no ens interrompíem i ens donàvem temps", va confessar.

Aquests temps, aquest ritme, és en realitat música per al realitzador de Doctor Portuondo. "Ja és una obsessió meva. Tot és música. I els còmics ho saben millor que ningú, són músics. Jo només em dedico a afinar això fins que sona bé. De vegades passa que algú ve de noves i no està tocant la mateixa música que els altres, i això és l'únic que m'atreveixo a tocar. Ells em coneixen tan bé, coneixien tan bé el projecte i són tan ràpids que va ser increïblement fàcil. A algun o altre actor li costava més temps, però ells van agafar la música i la pel·lícula se'n beneficia. Quan la veus, flueix de manera increïble. Les bromes estan perfectament col·locades i és el que més em meravella. El repte en muntatge passava per no fer malbé la música”, va completar Padial.                                                                                

Matías G. Rebolledo - kinotico.es - 12-3-2026