‘Subsuelo’, de Fernando Franco, tenyeix de desassossec la Seminci

Amb el seu últim llargmetratge, el director sevillà s'endinsa de ple al thriller més fosc i juga amb l'espectador a un joc molt recargolat, amb un nivell de tensió una mica extens per moments.

Fernando Franco està acostumat a les bones crítiques —n'hi ha alguna de dolenta, com en tot—, però, en general, el director sevillà ha aconseguit afalacs amb els seus treballs cinematogràfics. No només a la direcció —va guanyar el Goya a millor director novell amb La herida (2013)—: com a muntador ha estat nominat als premis Goya en set ocasions, i com a productor — té la seva pròpia productora, Ferdydurke Films — també té una nominació pel curt d'animació El cambio de rueda.

Subsuelo, el seu últim llargmetratge, presentat a la Seminci, és desassossegant. Manté un pols amb l'espectador que de vegades dura massa.

La pel·lícula adapta la novel·la homònima de l'escriptor argentí Marcelo Luján. "Feia temps que volia fer una pel·lícula de gènere, i vaig trobar en el llibre una complexitat en el tractament del temps que m'interessava molt. Hi ha diferències notòries entre el material, però, fonamentalment, el germen van ser les ganes d'abordar la novel·la com un thriller i tractar aquest tema tan intens", va explicar Fernando Franco a la roda de premsa posterior a l'estrena.

Els seguidors de Franco trobaran diferències amb els seus treballs anteriors. La primera és que aquí som davant d'un thriller. La segona l’explica el mateix director: "La meva manera recurrent de gravar ha estat l'ús de plans seqüència i càmera a l'espatlla. Però ara volia distanciar-me d'això i accedir a una forma una mica més sofisticada, amb steadycam i una planificació més gran. El rodatge ha estat un aprenentatge continu".

La pel·lícula narra, en clau de thriller, l'estrany vincle entre dos germans —interpretats per Julia Martínez i Diego Garisa— que, després d'un accident, veuen com la seva relació canvia per sempre, entelada per la culpa. És una història sobre els secrets, la manipulació i el desig contingut, però també sobre la maduresa i la venjança com a única via d'escapament per sortir d'una situació asfixiant. Tot plegat narrat des de diverses perspectives que s'entrellacen a través de les mirades dels personatges.

Subsuelo és un puzle la complexitat del qual és que no sabem quina imatge ens mostrarà aquest puzle. De vegades ens sentirem frustrats perquè volem veure el resultat final de totes aquestes peces que encaixem a poc a poc —molt a poc a poc—, i sembla que no arriba. El nostre got de paciència és a punt de vessar. Fernando Franco està jugant amb nosaltres, sí: a un joc recargolat. Però valdrà la pena, perquè no se sol tenir l'oportunitat de veure una cosa tan ben construïda —es nota la seva feina de muntador—, encara que per moments la tensió s'estira fins a l'esgotament.

Judith Muñoz - mundiario.com