Un homenatge al cinema dels anys seixanta

[…]

"Aquesta és una pel·lícula d'època, ambientada a l'estiu del 68, sobre el turisme a Torremolinos en l'apertura del tardofranquisme. Jo sempre he volgut explicar una pel·lícula sobre aquesta època i Vírgenes és una coming-of-age movie (pel·lícula d'iniciació) de tres nois que van a Torremolinos a la recerca de les sueques, que és una excusa per trobar-se a si mateixos” explica el director malagueny, que afegeix que del fons emergeix "una crítica al tardofranquisme, sobretot amb la Ley de Vagos y Maleantes, que es relaciona amb la part dramàtica de la pel·lícula".

A Vírgenes hi ha certa nostàlgia de les pel·lícules dels seixanta, però no d'aquella època. "És clar, volia fer un homenatge a aquell cinema, amb el meu estil, i estic molt content perquè ha quedat genial?, molt acolorida, amb el vestuari era una paleta de color molt definida i passa dels tons una mica més grisos a Sevilla als de color quan arriben a Torremolinos; i de la música espanyola a la música en anglès, el biquini, aquell maquillatge…”, detalla, després d'indicar que als actors i actrius “els encantava veure's amb aquells vestits, amb el sis-cents, es ficaven a la història i aquell ambient”.

Protagonitzada per Carlos Scholz, César Vicente, César Vicente, Xavi Caudevilla, Natalia Azahara i Cristina Kovani, els tres joves protagonistes de vint anys es veuen atrets pel turisme de Torremolinos en imatges del NO-DO i decideixen emprendre un viatge en el sis-cents que posarà en dubte tot el que creien saber fins ara.

Una història d'amistat

L'actriu Natalia Azhara apunta que la pel·lícula explica "una història d'amistat entre joves, de tenir una experiència divertida i intentar deixar de ser verge", indica la noia, que destaca l'ambient familiar creat pel director durant el rodatge, "que va ser meravellós. He tocat altres gèneres i és la meva primera comèdia i la veritat és que he gaudit molt d'aquesta experiència, és una oportunitat que la gent no em sol donar".

Aposta per la comèdia

Díaz Lorenzo aposta per la comèdia espanyola, "fins i tot a La lista de los deseos m'agrada posar-n’hi un toc perquè sóc admirador de les comèdies dels Trueba, d'Azcona, de Berlanga, vaig créixer amb aquest cinema i en soc molt fan", explica, sense obviar que practica un cinema comercial, per al públic, "però el que m'agrada és que la comèdia tingui un toc sofisticat amb la fotografia perquè no cal associar comèdia amb no tenir cura de les coses, compte, que així no és com fan les comèdies els francesos o els anglesos, tan cuidades. Jo sempre intento donar-li aquest toc comercial, amb una mica de drama, i jugar”.                                                                              

África Prado - informacion.es