A gairebé tres dècades de Twister (1996), l'exitosa pel·lícula original de Jan de Bont amb Helen Hunt i Bill Paxton, arriba aquesta seqüela que només té en comú el “concepte”, però que comparteix amb la seva predecessora l'esperit, l'essència i la noblesa que la productora Amblin ha conservat en bona part de la producció dins del cinema d'aventures amb ínfules massives.

Un podria iniciar aquest text analitzant del derroter del director Lee Isaac Chung, que venia de filmar la multipremiada Minari (2020). També podria arrencar la ressenya amb els protagonistes Glen Powell (que interpreta un nou galant amb cor com a la recent Cómplices de engaño / Hit Man) i Daisy Edgar-Jones (l'actriu anglesa venia de protagonitzar La noia salvatge i d'encarnar la Marianne de la sèrie Normal People). O bé es podria haver començat la crítica citant que ja han passat gairebé tres dècades des de Twister, l'èxit i apreciat film del neerlandès Jan de Bont amb guió de Michael Crichton i Helen Hunt i Bill Paxton al capdavant de l'elenc.

Però, encara que tots aquests enfocaments són pertinents i valuosos, en prioritzaré un altre que té a veure amb la productora Amblin que van crear fa 43 anys Steven Spielberg, Kathleen Kennedy i Frank Marshall. Entre les desenes de títols que van fer per a cinema, TV i streaming hi ha -és clar- alguns que mereixen ser oblidats, però també clàssics com E.T.: L'extraterrestre, Gremlins, Tornar al futur o la saga de Jurassic Park, que ens han regalat diverses de les millors hores d'entreteniment made in Hollywood, a més de gairebé tota la filmografia de Spielberg i diversos films de cineastes com Clint Eastwood, J.J. Abrams i Robert Zemeckis. Hi ha en l'essència i l'esperit de l'univers Amblin una noblesa, un classicisme i diria que a aquesta altura una tradició que es transmet als diferents projectes que l'empresa encara.

I, encara que molts Tornados la tractin amb cert menyspreu (“espectacular però sense substància” seria la síntesi d'aquest consens negatiu), jo crec que el “toc” Amblin l'eleva per sobre d'aquests prejudicis. Ningú espera, és cert, un tractat psicològic enmig del que és el cor de la història (les missions cada vegada més agosarades dels “caçadors de tornados”), però fins i tot amb les fórmules del guió i la superficialitat de certs personatges conte no deixa de funcionar mai. I aquesta “eficàcia” no s'aconsegueix de manera casual. Hi ha un saber fer i una sensibilitat per desenvolupar una mirada humanista dins del gènere d'aventures (i en aquest cas també dins del cinema catàstrofe) que Lee Isaac Chung sembla haver captat, entès i transmès a la perfecció.

El succés de la pel·lícula se sustenta, per descomptat, com s'exposa en tota la seva dimensió dramàtica i visual l'efecte devastador que aquests vents arremolinats provoquen en passar a tota velocitat per pobles i ciutats d'Oklahoma, però també en l'estructura de la història , que inclou des d'una competència entre dos equips de caçadors fins a la revelació de negocis tèrbols per aprofitar-se de les víctimes de les destrosses, passant per un triangle romàntic que té com a vèrtexs el estimable fanfarró Tyler Owens (Glen Powell); a Kate Cooper (Daisy Edgar-Jones), una experta en el tema que intenta refer-se dels traumàtics i tràgics esdeveniments ocorreguts cinc anys abans i que es mostren al pròleg del film; ia Javi (Anthony Ramos), un vell company que la convenç de tornar a les rutes... i als tornados.

Per cada clixé o estereotip, Tornados té un moment de, sí, espectacularitat però també de simpatia a manera de compensació. I, si en tota seqüela hi ha una mica d'especulació, aquí la jugada de màrqueting queda justificada per una pel·lícula entretinguda i satisfactòria que mereix ser vista a la pantalla més gran i amb el millor so disponibles. Cap plataforma de streaming, ni tan sols amb el millor televisor 8K amb Dolby a disposició, podrà proporcionar dins del marc del consum casolà una experiència que s'acosti al plaer que genera gaudir d'aquest film en una sala de cinema.

Diego Batlle – otroscines.com