Ralph Fiennes enlluerna amb el millor paper de la seva carrera en el “thriller” religiós del director de 'Sin novedad en el frente'

Cónclave s'alça com un thriller religiós en el qual Ralph Fiennes repara les esquerdes que amenacen l'estabilitat de l'Església.

L'obvi lletgisme de les institucions contemporànies suposen un repte per a qualsevol creador que intenti dotar de magnetisme una obra que pretengui abrigar-nos amb una trama intricada. Això no resta genialitat a les maquinacions ideades per Umberto Eco, però el viatge fins al segle XIV va aplanar el camí perquè Jean-Jacques Annaud arribés a la glòria amb El nombre de la rosa (1986). Qui intentés adaptar la novel·la de Robert Harris en la qual l'actual Església catòlica, amb les seves ràncies però encara no clàssiques estances com a burocràtics fons diaris, serveix com eix central d'un relat que demana a crits l'abraçada d'un entorn més suggestiu, podria haver tingut en compte tot això i haver fugit del projecte. Per sort per a tots, a Edward Berger li ha estat tot igual.

L'alemany, que va fer història en guanyar quatre Premis Oscar amb el seu Sin novedad en el frente el 2022, comença Cónclave amb l'obligada mort del Summe Pontífex, inesperat succés dins del Vaticà que dona inici a la folklòrica parafernàlia amb què els cardenals de tot el món decidiran, durant un tancament que els separa (més) del món exterior, qui és nomenat nou cap de l'Església romana. És en aquestes circumstàncies quan coneixem Lawrence, imposat director de cerimònies a qui dona vida Ralph Fiennes en el que potser sigui un dels papers més atractius de la seva vida.

Durant les gairebé dues hores de metratge, Berger salva la manca d'encant del present amb la perenne presència de Fiennes, apropant la càmera a l'actor quan l'escenari no pot oferir gaire i allunyant-la només quan l'espai és prou gran per aportar geomètriques simetries que vesteixin de magnificència la manca de transcendència.

Aquests trucs, eficaços gràcies a la composició d'un intèrpret que se sap fonamental, no només vesteixen l'entorn, sinó que engalanen aquesta festa d'intrigues eclesiàstiques, traïcions cardenalícies i pecats capitals, dissimulant pel camí els serrells més pobres d'un guió que, a estones, és a prop d'ensorrar-se. Res que no pugui arreglar una mirada furtiva d’Isabella Rossellini vestida de monja. Donem gràcies a Déu!                                         

Ricardo Rosado – fotogramas.es