El Juan Pablo és un prestigiós orfebre que viatja des d'Espanya fins a Nova York per a una exposició sobre la seva obra. De camí passarà pel seu poble natal, un viatge que el portarà al passat i al retrobament amb un gran amor que va canviar la seva vida per sempre.
Crítica:
Amor en tres temps
Després de triomfar com a orfebre, el Juan Pablo -un home de mitjana edat- és a punt d'exposar la seva obra a Nova York. Però abans de volar a la Gran Poma viatja amb tren a Vilasanta, on amb vint anys va passar el millor estiu de la seva vida, ja que va iniciar un romanç amb la Celia, cosidora que li doblava l'edat. Quan el va veure, la Celia se’n va enamorar, ja que li recordava algú del seu passat, però que la va deixar plantada a l'altar. No va tornar a enamorar-se, sinó que ha passat tota la vida esperant retrobar-se amb l'amor de la seva vida. El Juan Pablo només vol saber què ha estat d’ella, però per un fenomen incomprensible quan baixa del ferrocarril ha viatjat en el temps quatre dècades enrere, als anys 50, quan la Celia és encara força jove...
Després del seu film de baix pressupost sobre trasllats temporals ¡Salta!, Olga Osorio sembla la directora perfecta per portar a la pantalla la novel·la curta (no arriba a cent pàgines) El secreto del orfebre, d'EliaBarceló, que també tracta aquest tema, on prevalen els elements romàntics, no es tracta d'un film de ciència-ficció i aventures a l'estil de Regreso al futuro. Els qui busquen una cosa així quedaran descol·locats, ja que no s'explica per què passa el salt a una altra època, així que l'espectador l'ha d'acceptar com a desencadenant de la trama. També cal suspendre la incredulitat en altres parts del relat no tan ben acoblades com una bona peça d'orfebreria, ja que ningú no s'explica per què el protagonista porta dòlars a sobre que serveixen com a mitjà de pagament quatre dècades abans, doncs ja devien estar en circulació. I no se sap per què el personatge central triga tant a tornar a buscar una dona de quil ha seguit enamorat durant una eternitat.
En qualsevol cas, la trama d'aquest relat en tres temps (es desenvolupa als anys 50 i als 70 del segle passat, i als 2000) absorbeix l'espectador pel romanticisme sincer. De fet, alguns elements semblen del cinema d'una altra època, al qual s'homenatja constantment, amb referències a títols com Encadenados o Tú y yo, mentre que alguns passatges fantàstics remeten a ¡Qué bello es vivir!. Introdueix amb subtilitat elements feministes, ja que mostra la dificultat que antigament tenia una dona per fer carrera en allò per a què tenia facilitat, si el seu pare o després el seu marit no hi estava d'acord. En el seu retorn al cinema purament romàntic deu anys després de Palmeras en la nieve, Mario Casas s’ajusta a les expectatives, mentre que Michelle Jenner sorprèn com sempre amb l'apassionada i avançada a la seva època Celia. Apunten maneres Zoe Bonafonte i Enzo Oliver, que donen vida a la Celia i el Juan Pablo de joves.