Human és un documental dirigit per Yann Arthus-Bertrand (Planet Ocean) que fa un retrat de l'ésser humà, de les seves pors, els seus dubtes, les seves similituds, del millor i el pitjor d'una espècie. Amor, felicitat, odi, violència, guerres, pobresa, desigualtat i futur, tot té cabuda en les històries que expliquen persones anònimes de tot el món, que commouen gràcies a la seva sinceritat. A través de multitud de testimonis variats reflexiona sobre el propi sentit de l'existència, compaginant les paraules amb imatges insòlites de la Terra, que busquen mostrar la bellesa del lloc on vivim. (Sensacine)
Crítica:
El documental de tots nosaltres
El megaprojecte ’Human’ llança una oda al planeta i als seus habitants
Cap al final de Human, apareix un nen congolès de 12 anys. Viu al carrer, a Kinshasa, ja que a casa seva van decretar que estava embruixat i el van fer fora. Ja no té família ni un sostre, no li queda res. I mirant fix a la càmera, el noi deixa anar: "Tots tenim una missió en aquest món. He de trobar la meva". "Si ell s'ho planteja, com no ho farem nosaltres?", ataca Yann Arthus-Bertrand (París, 1946), el director francès del projecte. La seva esperança és la que tanca Human, una gegantesca oda a l'ésser humà en forma de documental [...].
Durant tres anys, Arthus-Bertrand (que ja va rodar un altre megaprojecte semblant, Home) va recórrer el planeta a la recerca de respostes. Va fer les mateixes preguntes a 2.020 homes i dones de 60 països i 63 idiomes, ja fossin desconeguts o l'expresident d'Uruguai José Mujica. I va filmar amb un pla fix i un fons negre els seus temors, desitjos, malsons, alegries i records.
Per aquest motiu a Human hi ha un nen africà que encara no entén per què la seva mare el va vendre i un nord-americà al corredor de la mort que reviu en les seves paraules l'assassinat pel qual el van condemnar. Hi ha un home que rememora com van tallar a trossos els seus familiars davant dels seus ulls i un avi que encara es commou en parlar de l'amor de la seva vida. Hi ha llàgrimes, rialles, desesperació i entusiasme. Bàsicament, la humanitat tancada en tres hores. Tant que resulta impossible no sentir-se identificat amb els entrevistats, encara que visquin existències totalment diferents i a milers de quilòmetres.
Al mateix Arthus-Bertrand li va passar, fins al punt que cada entrevista que eliminava del muntatge final era com tallar-se "un braç". De les més de 2.000 hores de filmació, va aconseguir un primer tall de 12 hores. Després 8. Finalment 3. Suficients per a ell, però no per Thierry Frémaux, director del festival de Canes, que li va dir que li hauria encantat ensenyar la pel·lícula al certamen però que era massa llarga.
No obstant això, per al director era la durada mínima per sintetitzar tot el que volia transmetre. "Per què hi ha tràfic d'armes per a matar-nos? Per què l'homofòbia és defensada per la llei en tants països? Per què milers de persones no tenen drets a l'Índia?", és només una petita part dels dilemes que Arthus -Bertrand vol suscitar en l'espectador. El cineasta està convençut que és "massa tard" per al pessimisme i el moment per a la humanitat és ara o mai. No per res és un activista aguerrit de la lluita pel medi ambient. "Ja no podem negar la realitat o fer veure que estem cecs. Ho hem fet fins ara i mireu la crisi actual dels immigrants: sabíem que tard o d'hora passaria", defensa el director, que també va filmar testimonis a Melilla i Lampedusa.
