16/02/2022 - BERLINALE 2022: Isabelle Huppert navega a través dels misteris dels records romàntics, teixits en capes entrellaçades per Laurent Larivière

“Això et portarà records –Està tancat –Ho has oblidat? És una nansa al revés. Això s’obre en l’altre sentit”. Però no, la porta del jardí dels records no es vol obrir i la clau de l'espai memorial ja no és on pensàvem haver-la amagat. A La vida sin ti, estrenada a la sessió Special Gala de la 72a Berlinale, Laurent Larivière se submergeix als meandres de la memòria, a través d'un engranatge sofisticat i molt diversificat en flashbacks que reconstrueixen la vida de la protagonista. El festival alemany també ha concedit aquest any un Ós d'Or a la trajectòria de la icònica Isabelle Huppert, l'actriu principal de la pel·lícula. Però, per un gir del destí, l'estrella francesa, afectada per la covid, va haver de renunciar a l’últim moment a desplaçar-se a Berlín, una absència que constitueix gairebé el record llunyà d'una pel·lícula que mai no arriba cap on esperem, com en un somni on les imatges apareixen i desapareixen de sobte.

És de nit, carretera, pluja, i al volant, Joan Verra (Isabelle Huppert) s'explica, recorda. Un enamorament sobtat de joventut (la protagonista és encarnada per Freya Mavor) pel carterista irlandès Doug (Éanna Hardwicke), un idil·li romàntic que acaba entre les reixes d'una presó abans de tornar a França, embarassada i amb una vida de nena-mare soltera. Uns anys més tard, serà la seva pròpia progenitora (Florence Loiret Caille en un petit paper sorprenent) qui abandonarà la família. Convertida en editora, la Joan sentirà afecte per l'inconformista novel·lista alemany Tim (Lars Eidinger). I durant tot aquest temps creix el Nathan, el seu estimat i únic fill (interpretat per Louis Broust, Dimitri Doré i Swann Arlaud). Tot això sense oblidar una trobada sorpresa amb un Doug envellit. Doncs els sentiments no tenen edat quan els records ressorgeixen i n’amaguen d’altres… Però, tots són fidels a la realitat?

La vida sin ti, que juga amb els estrats temporals (guió escrit pel director i François Decodts), és una obra molt més curiosa del que deixa entreveure la seva aparença inicial “clàssica”. Permetent-se unes incursions oníriques molt audaces, la pel·lícula, que viatja de la costa irlandesa al camp francès, passant per París i Colònia, revela un còctel estrany i interessant de gèneres i tonalitats. Isabelle Huppert porta el conjunt amb el seu carisma habitual, però el concepte intel·lectual que rega la trama (la memòria, la reconstrucció dels records) altera la naturalesa de la mostra, els girs sorgeixen d’enlloc com caiguts de les pàgines d'un llibre. Evidentment, sent la protagonista editora, també s'embolica la troca (en una intenció exposada de repeticions sota diferents formes i d'una relativa distància emocional) i la pel·lícula compleix en part la seva ambició de reflectir els complexos arcans del cicle de la vida, però sovint deixa l'espectador a l'altra banda del vidre.

Fabien Lemercier – cineuropa.org