El director de Llámame por tu nombre es llueix amb un triangle romàntic ambientat en el món del tenis professional. La pel·lícula, que havia estat seleccionada com a film d'obertura de la Mostra de Venècia 2023 abans que comencés la vaga d'actors, finalment arriba a partir del 24 d'abril als cinemes de tot el món.

El sempre competitiu, estressant, imprevisible i canviant món del tenis (en principi juvenil i universitari, després professional) és el context ideal per a una història d'amor, amistat, seducció, enganys, gelosia i ressentiments. Un material en principi no gaire temptador que ­­­­­-en un d'aquells miracles que es produeixen molt de tant en tant al cinema contemporani- el director italià d'El amante (Io sono l'amore), Llámame por tu nombre, el remake de Suspiria, Hasta los huesos o la sèrie We Are Who We Are i el seu notable trio protagonista porten a bon port un film que flueix amb gràcia i capacitat de seducció sense perdre intensitat, tensió ni interès.

Tot comença amb la final d'un challenger (d'aquí també el títol) a New Rochelle, Nova York. En aquest partit decisiu s'enfronten Art Donaldson (Mike Faist), campió de diversos Grand Slam que passa un moment de crisi i a l’últim moment va a aquest torneig (ubicat a l'escala més baixa del circuit professional) per recuperar confiança, i Patrick Zweig (Josh O'Connor), un tenista que prometia però la seva inconstància va fer que ara, als 31 anys, naufragui prop del lloc 300 del rànquing mundial.

L’Art està casat amb la Tashi (Zendaia), una excampiona juvenil amb una carrera malmesa per les lesions i ara és també entrenadora i mànager del seu marit, però el Patrick ha estat des de petit el seu millor amic i company als inicis tenístics (els diferents flashbacks es remunten 13 anys abans i els veiem guanyant una final de dobles). Tenim doncs  al centre una dona sensual i als seus costats dos que han estat companys des de nens però que han desfet camins oposats (l’Art el veiem amb tota la seva família en hotels de cinc estrelles, mentre que el Patrick no té saldo a la targeta de crèdit ni tan sols per pagar un hostalatge de mala mort) encara que sempre han estat atrets per l'influx, el magnetisme (i les manipulacions) de la mateixa dona.

Els triangles eroticosentimentals i la dimensió moltes vegades fortuïtes de l'univers del tenis (per moments hi ha mica alguna cosa de Match Point, de Woody Allen) són terrenys ja força transitats pel cinema i, en aquest sentit, Rivales no sembla en primera instància una proposta que faci honor al títol. No obstant això, contra tots els pronòstics, Guadagnino -com ho va fer a Llámame por tu nombre o a la sèrie We Are Who We Are- transcendeix les limitacions i els llocs comuns, obre noves dimensions i espais en una pel·lícula que mai dilapida la frescor, la sensibilitat, la gràcia, la sensualitat, una benvinguda ambigüitat i fins i tot cert deliri fins i tot quan es filma amb la insistent música electrònica de Trent Reznor i Atticus Ross de fons un (no tan) simple partit de tennis.                           

Diego Batlle – otroscines.com