El Tony (Franck Dubosc) ja ha arribat als cinquanta anys i des de fa unes quantes dècades no és feliç, però aguanta com pot. Cada matí condueix un autobús escolar per guanyar-se la vida. Tot i això, un matí la seva vida canvia per sempre quan és a punt de morir per culpa d'un infart. Aquest fet el farà enfrontar-se al seu passat i intentar recuperar la seva filla, a qui va abandonar fa gairebé vint anys. Per això comença a assistir d’incògnit a les classes de ball de zumba que imparteix ella.
Crítica:
Pare i filla
Quan pateix un accident cardiovascular, el mecànic i conductor d'autobús escolar Tony Quentin sent que pot morir sense conèixer la seva filla, a qui va abandonar amb la seva mare quan era un nadó. Disposat a recuperar el temps perdut, el Tony es presentarà a una acadèmia de ball de París, on la seva filla Maria és professora. Per poder accedir a ella no tindrà més remei que apuntar-se a les seves classes de ball, sempre mantenint l'anonimat fins que arribi el moment oportú i tingui forces per revelar-li la veritat.
Una pel·lícula més de l'estil de Franck Dubosc, actor, guionista i director gal que ha trobat un nou filó entre el públic amb les seves comèdies. En el cas de Rumba terapia, la seva segona pel·lícula com a realitzador després de Sobre ruedas, Dubosc segueix el mateix sender que l'ha dut a l'èxit: trames simpàtiques sobre sentiments i relacions personals narrades en forma de comèdia lleugera, amb varietat de situacions d'embolic que generen moments molt divertits. I per descomptat sempre encaminades a un final feliç.
El punt de partida de Rumba terapia –la mort aguaita i això empeny a mirar enrere i arreglar els propis disbarats– no és gaire original però el guió de Dubosc aconsegueix insuflar-lo d'interès, gràcies a la inclusió de personatges i passatges que sempre fan avançar la trama. Destaquen així, per citar-ne alguns, els consells i balls de la veïna, l'empenta del company de feina, amb problemes de libido (i potser alguna cosa més) o les trobades amb el delirant personatge del metge interpretat per l'escriptor francès Michel Houellebecq. Hi ha en el conjunt un to modernet, amb diverses gracietes picants i sexuals, però en general som davant d'una pel·lícula que manté un to amable, també en els segments que podrien haver derivat cap a una atmosfera de guerra de sexes, de manera que, per exemple, la relació entre el protagonista i la mare de la seva filla discorre per camins serens i sempre benintencionats.
No som davant d'una meravella i potser el desenllaç donava per a una mica més, però el resultat és més que correcte. I cal reconèixer a Dubosc la seva facilitat per compondre personatges insegurs, patètics i maldestres emocionals. El fet és que funcionen les seves ximpleries i catàstrofes. Aquí és un perdedor com no n'hi ha, però també resulta encantador en la seva innocència i per això les trobades amb la seva filla funcionen notablement. Per la seva banda, la jove Louna Espinosa li dona una magnífica rèplica i resulta tremendament fotogènica com la Maria, una noia gens tonta i que té un cor d'or.
