El metge i el mestre són dues figures cinematogràficament molt atractives i suggeridores. La seva figura acostuma a generar tot tipus de fascinacions, de connexions amb l’espectador, igual que existeixen amb el ciutadà que valora sobre manera les habilitats d’algú capaç de curar-te i/o de transmetre’t vivències i coneixements que et canvien la vida, que et fan millor persona. D’això tracta Un doctor en la campiña, de la transmissió de coneixement, de l’art de curar i d’ensenyar a curar, de l’herència de la saviesa, de l’aprenentatge de qui escolta i de la humilitat del que ensenya. L’àmbit rural és l’espai ideal per desenvolupar una trama molt senzilla –potser un pèl massa– d’arrels profundament humanistes, emparentades amb la tradició més pura del cinema francès –de Renoir a Truffaut, passant per Jacques Becker– que ben bé pot ser la cinematografia més cristal·lina de totes en el retrat dels comportaments humans. La càmera enfoca netament els dos personatges protagonistes, dos metges en etapes diferents de la seva vida, el seu joc de desconfiances, el seu progressiu acostament, la cadència harmoniosa d’allò que fan, allò que pensen i allò que aprenen. El seu valor és la proximitat, les paraules clares, la mirada sempre a l’altura de l’home i la dona que gaudeixen amb la seva feina, que perfectament podria ser la millor professió del món. Llàstima potser d’un final un pèl massa complaent en la resolució d’una malaltia que sura en l’ambient i de la qual val més no explicar gran cosa més.

Toni Vall – ara.cat