Dol, ficció i retrobament de la mà de Pedro Almodóvar

Pedro Almodóvar torna al cinema en espanyol amb Amarga Navidad, el seu vint-i-quatrè llargmetratge, i ho fa amb la promesa d'un drama contingut, íntim, marcat per la pèrdua i la reflexió. El cineasta manxec, després d'explorar altres territoris lingüístics —la seva última pel·lícula La habitación de al lado va ser rodada en anglès—, torna a les seves arrels, on se sent millor: el dolor maternal, els vincles familiars, la memòria, i aquells dols que no demanen permís.

[…]

Repartiment i ambientació: Almodóvar entre el que és familiar i el que és nou

L'elenc reuneix noms ja coneguts de l'univers almodovarià al costat de cares fresques que construeixen un pont generacional. Bàrbara Lennie, Leonardo Sbaraglia, Aitana Sánchez-Gijón, Victòria Luengo, Milena Smit, Patrick Criado i Quim Gutiérrez conformen una constel·lació d'intèrprets que carreguen amb la tensió emocional del text. Lennie torna a col·laborar amb Almodóvar després de La piel que habito, Sbaraglia ho va fer a Dolor y Gloria, Sánchez-Gijón a Madres paralelas, Luengo apareix a La habitación de al lado, entre d'altres.

Les localitzacions també parlen: Madrid —urbana, familiar, asfixiant en el seu quotidià— contrasta amb Lanzarote —l'illa com a refugi, com a paisatge abrupte i lluminós, com a buit també—. Almodóvar aprofita els contrastos geogràfics: els interiors madrilenys, els exteriors volcànics de Lanzarote, les costes, els camps de lava petrificada. Aquesta combinació promet no només bellesa estètica, sinó simbolisme: la llum sobre la lava pot cremar o purificar, depenent de qui la miri.

[…]

Amarga Navidad promet ser un pas essencial

Aquest projecte augura una altra peça clau en la filmografia de Pedro Almodóvar, una obra que podria condensar moltes de les seves obsessions: el dol maternal, la identitat femenina, la tensió entre el que és públic i el que és íntim, entre el que s’ha viscut i el que s’ha narrat. A Amarga Navidad s'entreveu un cinema menys ostentós però igualment intens, un cinema on l'emoció no s'exhibeix, sinó que se sent, es respira en els silencis, en els gestos petits, en els paisatges que no es limiten a decorar sinó que participen.

El 2026, quan s'estreni, aquest film tindrà l'oportunitat de reforçar o redibuixar l'Almodóvar de la maduresa: aquell que ja no necessita cridar per commoure, que troba en el dol una porta a la bellesa dolguda, i que sap que la ficció serveix per mirar per dins, no només per explicar per fora.

Redacció - urbanbeatcontenidos.es