Pierre Bonnard no seria el famós pintor sense la Marthe, la seva enigmàtica musa i companya, que apareix a més d'un terç de la seva obra. La pel·lícula explora la seva complexa relació, marcada per la reclusió i la dependència mútua. La Marthe, amb la seva forta personalitat i misteriós passat, inspira profundament Bonnard, i influeix en el seu art fins al final. (Vercine)
Crítica:
Martin Provost es submergeix directament al cor de la gran història d'amor entre el pintor Pierre Bonnard i la Marthe, la seva xicota, musa i àngel de la guarda
"Sovint tinc un somni estrany i penetrant en què una dona desconeguda que estimo, m'estima". De la mateixa manera que Verlaine ho va fer a través d'aquests versos, que s'introdueixen a la pel·lícula al principi, Martin Provost ens ofereix una història sobre l'amor i l'art durant mig segle a la seva nova pel·lícula, Bonnard, Pierre et Marthe, que ha estat presentada a la secció Cannes Première del 76è Festival de Canes. Encapritxat amb la pintura, com ja va demostrar anteriorment amb Séraphine el 2008, el cineasta s'ha inspirat en fets reals i històrics per pintar aquest retrat vigorós, alegre i refrescant d'una parella atípica formada per un artista i una musa que posseeix les claus de la bohèmia existència del duo.
"Per què són sempre les dones les que posen nues per als homes? – Perquè sempre són els homes els que pinten les dones". És 1893, a París, i tot comença amb un esbós fruit de la trobada casual al carrer entre un "pintor en embrió" i una dona que treballa per a un fabricant de flors artificials, a la qual el primer convida a posar per a ell, i que ràpidament acaba amb tos dos junts al llit. És amor a primera vista entre Pierre Bonnard (Vincent Macaigne) i la Marthe (Cécile de France), els orígens socials i caràcters dels quals són a anys llum de distància, però que comparteixen el mateix desig d'alliberar-se —ella de la vida d'indigent que porta i ell de les convencions de la classe mitjana—. No obstant això, mentre la Marthe oculta al seu amant l'existència de la seva família (una germana amb els seus fills dependents i una mare anciana que viu a l'habitació d'una criada, situada en un barri parisenc), el Pierre presenta la seva amant al seu cercle d’amics —el grup dels nabís que volen revolucionar la pintura— i a la seva mecenes Misia (Anouk Grinberg). Es tracta d'un món d'artistes en què la Marthe se sent totalment fora de lloc, un grup al qual defuig i que no mostra cap interès per ella, ja que la considera una "boja", un pur caprici passatger que està perjudicant la florent carrera del Pierre. I és que, encara que aquest estrany i natural exemple de dona representa en realitat una increïble oportunitat per a Bonnard, viure a l'ombra del pintor (i de les seves models més joves) no és precisament un camí de roses…
De la mà dels seus dos brillants intèrprets principals, i dividida en quatre parts (els primers dies, 1914, 1918 i 1942), Bonnard, Pierre et Marthe sorteja la majoria dels esculls propis de les pel·lícules sobre artistes, anant directament al cor de l’assumpte i posant el focus en la parella de l'artista, alhora que manté la distància adequada per evocar el més fidelment possible l'obra d'un pintor i per retratar l'estret cercle de pintors de l'època (sobretot Claude Monet i Édouard Vuillard). Tant l'exuberant entorn natural de les riberes rurals del Sena, on hi ha la caseta de la parella, com els dinars sobre l'herba amb els amics de visita i la vivacitat al caire de la comèdia, contribueixen en gran mesura a l'encant de la pel·lícula, que lamentablement es veu disminuït per una recta final massa llarga i per un grapat d'exabruptes inoportuns quan el drama s’interposa.
