10/10/2024 - Un DJ madrileny pren una droga experimental per tornar a veure la seva xicota morta en els seus somnis lúcids en la inesperada fantasia al·lucinògena de Nacho Vigalondo

Sens dubte, molts es lliurarien als plaers físics, sensuals i emocionals si poguessin retrobar-se amb un amant mort. No obstant això, a l'última pel·lícula de Nacho Vigalondo, Daniela Forever, el protagonista, el Nick, prefereix que li donin la raó en tot mentre s'emporta la seva xicota en les seves exploracions quotidianes. El guionista i director de Los Cronocrímenes (2007) i Colossal (2016) torna amb una obra visualment imaginativa que és molt més contemplativa del que la seva campanya de màrqueting podria fer-nos creure. Daniela Forever acaba de tenir l’estrena europea a la competició oficial del Festival de Sitges després d'estrenar-se mundialment el mes passat a la secció Platform del Festival de Toronto.

Vigalondo parteix d'una premissa decididament original: després de la mort de la seva xicota Daniela (Beatrice Grannò), el DJ madrileny Nick (Henry Golding) comença a prendre una píndola experimental que li permet tenir somnis lúcids, seguint el consell de la seva amiga Victoria (Nathalie Poza). El Nick ignora les intencions terapèutiques de l'assaig farmacèutic per lliurar-se a la seva pròpia vida de fantasia amb la Daniela, anant a llocs inesperats. Encara que el guió i l'estil visual de Daniela Forever permeten establir comparacions fàcils amb Olvídate de mí i Origen, a nivell tonal la pel·lícula juga en una altra lliga. De fet, és un to que Vigalondo utilitza per manipular la pel·lícula de formes creatives i inesperades. És molt més gratificant (i accessible) llegir la pel·lícula no com una barreja de ciència-ficció i romanç, sinó com un viatge existencialista de ciència-ficció que qüestiona la naturalesa del desig, l'afecció i la solitud.

Des del principi, Vigalondo deixa clara la intensa distinció entre el “món real” i el “món dels somnis”, establint una dicotomia desconcertant. Aquesta última, en pantalla panoràmica, desborda llum, una paleta de colors brillants, un gran angular extrem, cortesia de Jon D. Domínguez, que sembla doblar el paisatge oníric, i una suau i palpitant banda sonora electrònica del grup de pop català Hidrogenesse (Carlos Ballesteros i Genís Segarra). La sensació de confinament del món real, compost principalment per plans estàtics, ens colpeja amb la seva relació d'aspecte 4:3 rodada amb videocàmeres Betacam, que genera un entorn monòton i alienant que té un aire distòpic a l'estil Black Mirror. La inventiva de Vigalondo brilla en la seva geometria onírica distorsionada a l'estil de Kaufman i en l'ús d'efectes visuals i sonors mutables.

Golding ofereix una interpretació excel·lent com el turmentat Nick, que passa de l'avarícia i el joc infantil a l'angoixa mentre és capaç de controlar tots els aspectes del son. Curiosament, les anodines motivacions del personatge del Nick poden atribuir-se a un agut estat de depressió, que es fa evident en les imatges del món real, i amb prou feines veiem un petó entre la parella en el món dels somnis, per no parlar de res més. El Nick juga a ser Déu mentre la Daniela, sovint una mera closca de la seva personalitat real, es converteix en la seva joguina: ell li diu com pensar i qui pot veure. Està més preocupat per autocomplaure's, jugar amb els límits del món oníric i rebre un nivell predeterminat d'atenció per part de la Daniela.

Tot i que Daniela Forever s'allarga en la part central i algunes interaccions entre la parella semblen artificioses (potser intencionadament), la lenta història de Vigalondo obliga els espectadors a considerar detingudament els petits i inquietants canvis que es produeixen en la dinàmica entre tots dos. No es tracta d’un thriller ni d’una pel·lícula amb una resolució senzilla: el que complica la història són les trobades del Nick amb la Teresa (Aura Garrido), l'exparella de la Daniela, que estranyament comença a aparèixer en els seus somnis lúcids. El cineasta retorça la frontera entre els dos mons fins a assolir un final críptic i surrealista, deixant que el públic especuli sobre el seu significat, com si es tractés d’un somni.         

Olivia Popp - cineuropa.org