Un drama de justícia i redempció

'Los miserables, el origen' és una pel·lícula humanista, pausada i discursiva, que fa de la sobrietat una virtut estètica i narrativa.

“Abans que hi hagués un heroi, hi va haver un home… miserable.” Així, ens posa en antecedents el pròleg d'aquesta història. De seguida veiem aquest home passejant per la muntanya, i arribant a una població on l'únic que troba és recel i portes que es tanquen al seu pas. El seu aspecte esquerp i patibulari el condemnen a la marginació.

Famolenc i fatigat, acaba buscant refugi al cementiri, on una anciana pietosa l'informa que no lluny d'allà hi ha una casa on serà ben rebut, la del capellà Myriel. Aquesta porta sí que s'obre per a Jean, i en aquell lloc trobareu tot el que creia perdut: un plat calent, un tracte amable, i una oportunitat de reinserció.

Amb el títol original de Jean Valjean, arriba aquesta adaptació de l'obra de Victor Hugo, Los miserables, novel·la que ha estat objecte d'innombrables versions en cinema, teatre, i que fins i tot ha estat portada amb enorme èxit al musical. Els miserables, l'origen, s'enfoca a l'inici de l'obra d'Hugo, i als antecedents del protagonista, aprofundint en el retrat del personatge i els motius que n'han fet l'home en què s'ha convertit.

[…]

Fidelitat a la novel·la

El llarg pas de Valjean per la presó l'ha deshumanitzat. Dinou anys de treballs forçats per robar un pa han fet fallida el seu esperit. L'home es veu reduït a la condició de bèstia; se'n lamenta el nostre protagonista, que només troba el camí de la venjança contra una societat que l'ha condemnat a la misèria i a l'ostracisme.

“Algunes llums, l'únic que fan és realçar la foscor”, reflexiona Valjean amb Monsenyor mentre conversen a la nit a cel obert contemplant la volta celeste; segons el seu sentit, els privilegiats poden gaudir de l'observació del cel estavellat, mentre que els pobres només veuen la foscor nocturna que cobreix les vides com una funesta mortalla.

Aquest caràcter fatalista oprimeix Valjean en el seu procés de redempció, cosa que el posa en la tessitura de deixar-se portar per la rancúnia que li provoca la injustícia que ha marcat la seva vida, o triar el camí del bé. La figura del capellà hi serà clau, però el nostre protagonista té molt a desconstruir en la seva torturada estructura interna per edificar l'home russoniuà, bo per naturalesa, en què s'haurà de convertir.

Pel·lícula deliberadament austera, monocroma, i desposseïda de qualsevol adorn visual o distracció supèrflua, bolca el pes del drama en la profunditat d'uns diàlegs de contingut filosòfic i moral que aconsegueixen captar l'interès de l'espectador, incitant a la reflexió sobre assumptes que continuen representant els problemes universals més urgents.

Notable pel·lícula, humanista, pausada i discursiva, que fa de la sobrietat una virtut estètica i narrativa, permetent que el missatge penetri amb naturalitat. Una bona mostra de cinema independent i compromès, a la qual bé val parar atenció en temps de valors debilitats i aspiracions de dignitat i justícia que mai no acabem d'assolir.

Fernando Mircala - cualia.es