Explica la història de Carlos Suárez, Darío Barrio i Álvaro Bultó, tres amics als quals els unia la seva passió pels esports extrems, que descobreixen l'experiència més propera a volar: el salt BASE amb vestit d'ales.
Crítica:
Vol, risc i amistat al límit de la vida
La nova pel·lícula de Salvador Calvo s'endinsa a la història real dels pioners del salt BASE amb vestit d'ales a Espanya per explorar l'adrenalina, la por i la fragilitat humana
La fiera, dirigida pel guanyador del Goya Salvador Calvo, és molt més que una pel·lícula sobre esports extrems. El cineasta se submergeix —de manera emocional i visual— en la relació complexa entre llibertat, risc, amor i amistat, traçant un retrat dels qui viuen permanentment al límit, literalment volant sobre l'abisme. Basada en fets reals i protagonitzada per Carlos Cuevas, Miguel Bernardeau i Miguel Ángel Silvestre.
Des de les primeres escenes, La fiera adopta una estèticapropera al documental: els protagonistes s'asseuen davant d'una càmera per oferir el seu testimoni directe sobre els fets viscuts. Aquest format trenca les barreres amb l'espectador i genera una sensació de proximitat, convertint-lo en testimonidirecte de les seves pors, alegries, anhels i contradiccions. Sabem des de l'inici que alguna cosa no anirà bé, no només per l'absència de certs rostres, sinó per la pròpia manera com decideix explicar-se la història.
La banda sonora, composta per Roque Baños, aconsegueix un visionat més immersiu. La combinació de música original amb sons propis del flamenc —cant, taloneig i picament de mans— funciona com un batec emocional que intensifica tant els moments de màxima tensió com les transicions cap a la tristesa i la introspecció.
La veritable ànima de La fiera rau en els seus personatges. José Manuel Poga, encara que en un paper secundari, brilla com un Chana eufòric que abraça el risc sense por. Miguel Ángel Silvestre construeix un personatge carismàtic i desafiador, algú que ha perdut la por i defensa el seu estil de vida amb una convicció provocadora. Davant d'ells, Miguel Bernardeau ofereix una interpretació més continguda i commocionada: és l'únic que reflecteix la por real, al vertigen que pocs admeten. Carlos Cuevas, probablement en la interpretació més sentida, encarna Carlos Suárez, un home derrotat per les pèrdues, però incapaç de renunciar a aquest estil de vida. El que queda clar és que el repartiment ha aconseguit forjar una amistat genuïna que traspassa la pantalla.
De manera subtil, però constant, la pel·lícula planteja una pregunta que va més enllà de l'esport extrem: fins a quin punt estem disposats a alimentar aquesta «fera» interior? Una figura imaginària que viu dins nostre i s'alimenta de l'adrenalina i el risc i la intensitat per sentir-se vida. No és només una reflexió exclusiva dels saltadors BASE, sinó per a tots aquells que busquen en la intensitat el seu estil de vida.
La fiera també aborda amb sensibilitat la doble cara del risc: la responsabilitat. Latensió sorgeix del fràgil equilibri entre la passió per volar i l'impacte que genera en les persones que esperen en terra ferma. Familiars, parelles i amics viuen atrapats en la incertesa, la por i el dol anticipat, mentre que els protagonistes semblen indiferents al perill. En aquest sentit, també s'explorenels prejudicis que envolten aquestsesportistes, sovint assenyalats com persones que «no valoren la vida», quan en realitat la seva mirada concep lavida com una cosa profundament bella que mereix aquesta intensitat, fins i tot sabent que la pèrdua forma part d'aquest camí.
Salvador Calvomaneja la narració amb una precisió admirable, anticipant la tragèdia sense necessitat de mostrar-la de manera explícita. L'espectador sent l'angoixa com si fos un ésser estimat més, avançant-se a l'impacte abans que passi. Aquesta estratègia narrativa, unida al format testimonial, construeix unrelat carregat de vertigen i bellesa tràgica, on cada salt és alhora una celebració de la vida i un desafiament directe a la mort.
Amb la seva estrena a cinemes el 6 de febrer, La fiera es consolida no només com una pel·lícula sobre esports extrems, sinó com una lliçó de vida que convidaa gaudir del moment, a conviure amb la por i a romandre fidel a unmateix malgrat les pèrdues. Dedicada a la memòria de Manolo Chana, Carlos Suárez, Darío Barrio i Álvaro Bultó, la pel·lícula emociona, reflexiona i roman en la memòria de l'espectador.
